TORNANT AL NIL

Les dues últimes setmanes he tornat a estar a Egipte, i sense fer vacances. Això ha estat possible gràcies al magnífic “Terenci del Nilo” subtitulat "viaje sentimental a Egipto", escrit per Terenci Moix després del seu primer viatge a Egipte l’any 1968 i actualitzat durant la resta de la seva vida amb les vivències i observacions dels seus més de 20 viatges al país del Nil.
El llibre es centra molt amb les sensacions i impactes viscuts en el primer viatge a un país que, al sortir de la guerra dels Sis Dies contra Israel, havia perdut la major part del turisme, i ho complementa amb comentaris i l’evolució del país dels viatges posteriors. També ens guía per cada poble, per cada temple, per la història faraònica i per la seva religió.
Pot ser un bon acompanyant pel viatge a Egipte, per complementar des d'un punt de vista més sentimental la fredor de les guies de viatge.
Per mi és impossible saber que li semblarà el llibre a algú que no hagi visitat mai Egipte (¿avorrit, interessant?), el que si tinc clar es que a mi em va apassionar, i crec que tindrà el mateix efecte sobre qualsevol que s’hagi emocionat vistitant aquest país. El que hi veus et deixa un núvol de sensacions que ets incapaç de transcriure a paraules. Per això, quan llegeixes a algú que ha estat capaç de fer-ho amb tant d’encert en gaudeixes moltíssim. Com a exemple, us poso el fragment en que Moix descriu les sensacions que té al entrar a la sala hipòstila de Karnak:

"Al trasponer el pilono de Ramsés, la imaginación recibe un nuevo golpe que ya no puede devolver, que se ve obligada a resistir, indefensa. La sensibilidad es sustituida por una coraza distinta, ideada acaso para poner a prueba nuestras capacidades de asombro. Es que ingresamos en la gran sala hipóstila, ápice de la expectación que la arquitectura egipcia puede llegar a despertar en el peregrino desde mucho antes de que decidiese su periplo. Y el que vio la sala reproducida en libros, calendarios o fascículos descubre ahora que cualquier intento de reproducirla es una pura gratuidad, un acto dirigido hacia la nada."

"Cierto:nada preparó al viajero para enfrentarse a esta magnitud, y toda imitación sólo sirvió para evidenciar las limitaciones del arte que la efectuaba. Al enfrentarse a Karnak, carece de ubicuidad la fotografía, se queda sin dimensiones la pintura, ya no tiene palabras la literatura."

...cualquier intento de reproducirla es una pura gratuidad,
un acto dirigido hacia la nada

VII ULTIMATE FILM FESTIVAL

Fluixa, fluixa, fluixa, la última edició del Ultimate Film Festival. ¿Estarem davant el fi del festival? Esperem que no, però segur que cal deixar-lo reposar fins que no tinguem bones i contundents propostes sobre la taula, ja que estar clar que la tria no va ser la adequada i que l’atzar, que tan bones sorpreses ens havia donat en anteriors ocasions, aquesta vegada no ens va acabar d’ajudar. Sense cap mena de dubte podem dir que en aquesta edició, d’alguna manera o altre, tots la vam cagar. ¿Que vam veure?
- El Donante: Pelicula de Pajares, dirigida per Ozores l’any 1985. El seu tipus de pelis ja donaven clars signes d’esgotament, i vam riure poquet. Tot i que cal destacar lo anat de l’olla del guió en el últim terç de la peli.
- Medio flipados: Peli de fumetes amb alguna escena graciosa però sense les anades d’olla totals de Cheech i Chong que vam veure a la cinquena edició.
- Gwendoline: Segurament el millor del dia, podeu llegir-ne la crítica que en el seu moment es va fer al Quesito Rosa.
- Tres camas para un soltero: El que pel títol podia haver estat una divertida comèdia al l’estil de “Una cana al aire”, va resultar ser una comèdia romàntica, indigna del nostre festival i que pot haver acabat amb ell de forma definitiva.
Afortunadament, ja s’estan prenent mesures i en Txarly ja ha afirmat que començarà a buscar pelis, començant per la lletra “P”, el Sr Demente començarà a cercar una bona còpia de “El erótico enmascarado”, i esperarem que surti en DVD la nova peli de Baron Cohen, que tantes alegries ens va donar amb Borat.

UNA MICA DE RUTA DELS CÀTARS

Arribem a Carcasona amb el temps just per localitzar l'hotel, deixar l'equipatge i buscar un lloc per dinar: Comencen ja essent esclaus dels horaris francesos (o europeus). Tips però no farts, ens enfilem cap a la ciutat medieval, dominada pel seu castell es veu espectacular des de fora. A mida que t'hi vas acostant però, vas tenint la sensació de que estàs en un gran parc temàtic.

Exin Castillos tamany real

Dins la Cité, la densitat de botigues i restaruants és exagerada, no et deixa respirar ni gaudir de les casetes medievals que embolcallen cada comerç. És en aquell moment quan valores més les tranquiles passejades per Peratallada, també medieval però menys espectacular i sense castell, i també molt més agradable, on et pots fer més a la idea del periode històric en que es va construir.

El diumenge la cosa va canviar. Començavem la visita de Lastours, quatre castells a dalt d'una muntanya, a la que s'ha d'accedir salvant un desnivell important.

Els castells de Lastours i la muntanya negra des del Bélvedere

El que queda dels castells i les vistes des de dalts de la muntanya negra fan que valgui la pena l'esforç. La resta del dia anem fent ruta, passant pels castells d'Arques, Termes i Villerouge-Térmenes.

¿Això és el Castell d'Arques? ¡Que les corten la cabeza!

El millor: les carreteres, els paisatges i els poblets que anem creuant, culminant amb l'arribada a Lagrasse, un preciós i tranquil poble amb una abadia medieval que no vam arribar a temps a visitar. Aquí, a uns 40 Km de Carcasona, comencem a gaudir de la famosa cuina francesa (carns, formatges, foie...).

No és Camprodon, és Lagrasse

El tercer dia de ruta deixem Lagrasse per refer-me de la decepció dels dos últims castells visitats. El viatge guardava les millors visites just per la meitat. Primer visitem Aguilar i després les dues joies (per mi): Quéribus i Peyrepertuse, tots dos a tocar del bonic poble de Cucugnan, on hi fem nit i hi seguim menjant de nassos.

Paisatge espectacular, castell de Quéribus i taca carbassa

Al castell de Peyrepertuse ens hi trobem dos espectacles, un d'aus i rapinyaires molt semblant al que vam veure al Cim de les Àligues, i un segon més desafortunat: el rescat per part dels bombers d'un turista accidentat a dalt del castell.

Espectacle a Peyrepertuse

Finalment, l'últim dia, amb pluja i fresqueta, visitem tres castells més: Puivert, Puilarens i Usson. El més destacable el de Puilarens, amb unes escales que recorden al castell de la Bella dorment en la seva versió de Disney. El més espectacular del dia però, és atrevassar els pirineus per la carretera D-118, que ens porta fins a Font Romeu recorrent uns paissatges que no tenen res a envejar a algunes zones del centre d'Escocia.

Carretera D-118 des del Castell d'Usson

Més fotos al meu flickr.

POPARB 2009

“Em faig gran” és aquella obvietat que tots hem dit alguna vegada. És evident que sempre hem estat més joves que ara, però és que hi ha moments que ho notes. La matinada del dissabte a diumenge, a un quart de sis, quan sortíem del segon dia del festival Poparb, la conversa general amb els amics no era que bé que han estat aquests o els altres, la conversa era: ¿Tu com tens els ronyons? Jo les cames ni me les noto... I això que el festival va estar molt bé.
Curiosament però, aquest any l’evolució de les dues nits va ser curiosa, començant per descobriments interessants, arribant a la meitat de la nit a una punta amb els primers caps de cartell i desinflant-se cap al final amb grups que personalment em van deixar força indiferent.

Divendres

La nit va començar amb una hora i mitja de retard per culpa de la pluja, cosa que ens va permetre sopar tranquil·lament i veure des del inici el concert de “Oliva trencada” un grup que em va sorprendre en la seva faceta més canyera, però que no em va acabar d’entrar amb les seves cançons més tranquil·letes. Després “Angelina i els moderns”, un espectacle que ens transporta a finals dels 60 cantant cançons catalanes de l’època yeye. Em va fer gràcia, però a partir de la tercera cançó ja me’n vaig cansar. Però el concertàs de la nit va ser el de Joan Miquel Oliver. Quan el vam veure al festival Acústica de Figueres el passat Agost, la veritat es que em va deixar una mica fred: El format guitarra + bateria no escau gens a les seves cançons en solitari, sonava massa despullat. Això no va passar a Arbúcies, va estar realment a l’alçada i va passar allò que passa en aquests festivals: concert de una hora escassa que et deixa amb ganes de més.

Joan Miquel Oliver

A partir d’aquí la cosa va anar de baixa amb concerts que em movien entre la indiferència (Love of Lesbian) i les ganes de fugir corrent (Ix, un nom molt escaient).

Dissabte

Tot va anar molt puntual i per això ens vam perdre les primeres cançons de “La increïble història de Carles Carolina”, un grup al que excepte l'article no crec que els hi manqui res, em van semblar força interessants i els haurem d’escoltar bé. Va seguir Élena presentant el seu nou disc en un concert en que la part més interessant era precisament les poques vegades que es van dedicar a cançons anteriors. I el Poparb va arribar al seu moment culminant, encadenant dos grans concerts. De Joe Crepúsculo n’havia escoltat només el seu segon disc “Supercrepus” i tenia moltes ganes de veure com eren en directe i son divertits i contundents. Al igual que el dia anterior amb l’Oliver, em vaig quedar amb moltes ganes de veure un concert de durada normal.

Joe Crepúsculo

I per fi, el grup que segurament va provocar que, per primer cop, el PopArb esgotés les entrades. Manel em van agradar, tenen un bon directe establint una bona comunicació amb el públic, fent algunes interessants variacions sobre les cançons tal com son al disc i amb un parell de versions dels Pets i Shakria que milloren les originals, més una versió de Pulp que no millora l’orginal perquè és impossible, però que també està molt bé. Un cop se com son en concert, queda doncs només un enigma de si mantindran el nivell amb el segon disc. Quedava encara un concert en el que hi tenia forces espectatives. Fa 5 anys vaig descobrir el directe de "Miqui Puig y su conjunto eléctrico" en aquest mateix escenari, i tenia ganes de tornar-hi. Aquesta vegada però em van deixar un pèl fred, perquè ells també ho estaven. No duien la impressionant trempera de van ser la última vegada. Tot i així, quan sonen temes com “La puta canción de amor en la que el chico gana”, t’entregues a la festa com si no passés res.

Miqui Puig y su conjunto eléctrico

I a l’igual que la nit anterior, a partir d’aquí la cosa va anar de baixa amb Two Dead Cats. Però ni ells ni Mazoni no van aconseguir evitar que ens quedéssim fins que el festival baixés la persiana, movent-nos al ritme de les cançons que anàrquicament van punxar durant una hora Milkyway i Delafé.

Molta gent i un regal inesperat

El Poparb té lloc en un espai reduït, poqueta gent fa que passegis per allà i vagis veient les mateixes cares que cada any. És com un festival d'estar per casa. Aquest any però, grups com Manel i potser també Mazoni, han provocat una onada de gent que ha massificat un pèl massa el festival i han provocat que no m’hi sentís tant còmode com en altres ocasions. Espero que no acabin morint d’èxit. Una de les cares noves que va venir per primera vegada al festival va ser en Toni (de qui podeu llegir la seva crònica clicant aquí), també conegut com “La bèstia corrupia” i que ens va regalar un exemplar del seu últim disc “D'estimar com les pastanagues”. ¡Gràcies Toni!

Aquesta foto del concert de Miqui Puig l'he tret de la web del PopArb. I sortim nosaltres.

Clica per ampliar i ja pots començar a jugar a on es Wally.

ALGUNA COSA FA PUDOR DE PODRIT A LA BELLA PÈRSIA

Si fa uns mesos el Sr. Obama es convertia en el primer president d’un pais, escollit utilitzant per la seva campanya, d’una forma decisiva, internet, ara ens trobem que la mateixa eina està servint als iranians per denunciar les irregularitats a les eleccions en el seu país. La obvietat de que internet ens està canviant la vida es sent a totes les ràdios i mitjans.
Si aprofitant la noticia, voleu saber com ha arribat Iran a ser el que és avui, o que és això de la revolució islàmica del 79 que parlen als mitjans, sempre podeu tirar d’internet i de wikipèdia, però si en voleu un punt de vista particular, que us ho expliqui la història en primera persona, no us perdeu “Persépolis” una petita joia del novè art escrita i dibuixada per Marjane Satrapi.
Satrapi és una iraniana afincada a França, que explica com va viure essent una nena la revolució iraniana de finals dels 70 i com es va fer gran en el entorn del règim. Persépolis, no és però un còmic històric ni periodístic, es primer de tot una obra autobiogràfica, on la vida de la protagonista es veu totalment condicionada pel fets que passen al seu país, i és així com entra a explicar-nos els esdeveniments polítics, la història de l’Iran, la repressió, les guerres, l’autoexili a França com a marc dels seus conflictes d’adolescència i les seves crisis vitals. El dibuix no és per mi el seu fort, tot i que la seva simplicitat acompanya molt bé la història, especialment en la part de la infantesa de la protagonista, amb les seves pors i angoixes.
Si us fa mandra llegir còmics o llegir en general, podeu optar per veure l’excel•lent adaptació que se’n va fer al cinema fa un parell d’anys, i de la que no en parlaré perquè ja va estar molt ben ressenyada pels amics del Quesito Rosa.

DUES FOTOS DE SANT JOAN

1) Si encara no sabeu quin es el llibre de moda: 2) And now, something completely different: