POPARB 2009

“Em faig gran” és aquella obvietat que tots hem dit alguna vegada. És evident que sempre hem estat més joves que ara, però és que hi ha moments que ho notes. La matinada del dissabte a diumenge, a un quart de sis, quan sortíem del segon dia del festival Poparb, la conversa general amb els amics no era que bé que han estat aquests o els altres, la conversa era: ¿Tu com tens els ronyons? Jo les cames ni me les noto... I això que el festival va estar molt bé.
Curiosament però, aquest any l’evolució de les dues nits va ser curiosa, començant per descobriments interessants, arribant a la meitat de la nit a una punta amb els primers caps de cartell i desinflant-se cap al final amb grups que personalment em van deixar força indiferent.

Divendres

La nit va començar amb una hora i mitja de retard per culpa de la pluja, cosa que ens va permetre sopar tranquil·lament i veure des del inici el concert de “Oliva trencada” un grup que em va sorprendre en la seva faceta més canyera, però que no em va acabar d’entrar amb les seves cançons més tranquil·letes. Després “Angelina i els moderns”, un espectacle que ens transporta a finals dels 60 cantant cançons catalanes de l’època yeye. Em va fer gràcia, però a partir de la tercera cançó ja me’n vaig cansar. Però el concertàs de la nit va ser el de Joan Miquel Oliver. Quan el vam veure al festival Acústica de Figueres el passat Agost, la veritat es que em va deixar una mica fred: El format guitarra + bateria no escau gens a les seves cançons en solitari, sonava massa despullat. Això no va passar a Arbúcies, va estar realment a l’alçada i va passar allò que passa en aquests festivals: concert de una hora escassa que et deixa amb ganes de més.

Joan Miquel Oliver

A partir d’aquí la cosa va anar de baixa amb concerts que em movien entre la indiferència (Love of Lesbian) i les ganes de fugir corrent (Ix, un nom molt escaient).

Dissabte

Tot va anar molt puntual i per això ens vam perdre les primeres cançons de “La increïble història de Carles Carolina”, un grup al que excepte l'article no crec que els hi manqui res, em van semblar força interessants i els haurem d’escoltar bé. Va seguir Élena presentant el seu nou disc en un concert en que la part més interessant era precisament les poques vegades que es van dedicar a cançons anteriors. I el Poparb va arribar al seu moment culminant, encadenant dos grans concerts. De Joe Crepúsculo n’havia escoltat només el seu segon disc “Supercrepus” i tenia moltes ganes de veure com eren en directe i son divertits i contundents. Al igual que el dia anterior amb l’Oliver, em vaig quedar amb moltes ganes de veure un concert de durada normal.

Joe Crepúsculo

I per fi, el grup que segurament va provocar que, per primer cop, el PopArb esgotés les entrades. Manel em van agradar, tenen un bon directe establint una bona comunicació amb el públic, fent algunes interessants variacions sobre les cançons tal com son al disc i amb un parell de versions dels Pets i Shakria que milloren les originals, més una versió de Pulp que no millora l’orginal perquè és impossible, però que també està molt bé. Un cop se com son en concert, queda doncs només un enigma de si mantindran el nivell amb el segon disc. Quedava encara un concert en el que hi tenia forces espectatives. Fa 5 anys vaig descobrir el directe de "Miqui Puig y su conjunto eléctrico" en aquest mateix escenari, i tenia ganes de tornar-hi. Aquesta vegada però em van deixar un pèl fred, perquè ells també ho estaven. No duien la impressionant trempera de van ser la última vegada. Tot i així, quan sonen temes com “La puta canción de amor en la que el chico gana”, t’entregues a la festa com si no passés res.

Miqui Puig y su conjunto eléctrico

I a l’igual que la nit anterior, a partir d’aquí la cosa va anar de baixa amb Two Dead Cats. Però ni ells ni Mazoni no van aconseguir evitar que ens quedéssim fins que el festival baixés la persiana, movent-nos al ritme de les cançons que anàrquicament van punxar durant una hora Milkyway i Delafé.

Molta gent i un regal inesperat

El Poparb té lloc en un espai reduït, poqueta gent fa que passegis per allà i vagis veient les mateixes cares que cada any. És com un festival d'estar per casa. Aquest any però, grups com Manel i potser també Mazoni, han provocat una onada de gent que ha massificat un pèl massa el festival i han provocat que no m’hi sentís tant còmode com en altres ocasions. Espero que no acabin morint d’èxit. Una de les cares noves que va venir per primera vegada al festival va ser en Toni (de qui podeu llegir la seva crònica clicant aquí), també conegut com “La bèstia corrupia” i que ens va regalar un exemplar del seu últim disc “D'estimar com les pastanagues”. ¡Gràcies Toni!

Aquesta foto del concert de Miqui Puig l'he tret de la web del PopArb. I sortim nosaltres.

Clica per ampliar i ja pots començar a jugar a on es Wally.